por Observatori crític dels mitjans
El rescat de Bankia la setmana passada, les prediccions del premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, ahir anunciant la fi de l’euro i un corralito a l’Estat espanyol i la nova escalada de la prima de risc espanyola per sobre dels 480 punts bàsics aquest matí han mantingut la situació del deute públic en la primera línia informativa.
El rescat de Bankia la setmana passada, les prediccions del premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, ahir anunciant la fi de l’euro i un corralito a l’Estat espanyol i la nova escalada de la prima de risc espanyola per sobre dels 480 punts bàsics aquest matí han mantingut la situació del deute públic en la primera línia informativa.
Encara que cada cop amb més matisos, per a l’opinió majoritària als
mitjans això demostra la inevitabilitat de les retallades, ja que al
marge de que es complementin amb noves polítiques que fomentin el
creixement –una opció que guanya conversos ràpidament- és necessari
“sanejar” els comptes públics per “recuperar la confiança dels mercats”.
Però enmig d’aquesta allau d’informacions i debats sobre la crisi, el
deute i les possibles vies de recuperació econòmica, a penes ningú es
pregunta d’on prové aquest deute públic tan desestabilitzador. I els
pocs que en parlin donen per descomptat que es deu als “polítics
balafiadors” o –en el cas de la premsa de dretes madrilenya- “els
excessos autonòmics”.
En canvi, a penes s’ha nombrat la part del deute públic que té
l’origen en els diferents rescats bancaris que s’han fet des de l’esclat
de la crisi el 2007, i això a pesar que l’aportació de diners públics a
Bankia va ser un dels temes més comentats al llarg de la setmana
passada. Entre 2007 i 2011 l’Estat espanyol va “deixar” 230.000 milions d’euros entre ajudes i avals, als bancs per evitar-ne el col·lapse, el que no va impedir que aquests anunciessin
uns beneficis de 66.000 milions durant el mateix període, una part dels
quals es van repartir en dividends per als seus accionistes. Aquesta
xifra va ser la causant, en part, de que el deute públic estatal passés del 36,10% del PIB al 68,5% en cinc anys. En números absoluts es tracta de 345.000 milions d’euros.
Aquest increment extra de la despesa ha estat agreujat pel fet que les desgravacions fiscals
–sobretot a les rendes més altes- impulsades durant els governs de
Zapatero durant els anys de bonança econòmica a penes han estat
rectificades, a més, és clar, per la caiguda d’ingressos causada per la
menor activitat econòmica.
Però és sobretot l’increment desorbitat dels pagaments d’interessos
de deute –per l’augment del deute, però també per uns interessos més
elevats degut a l’especulació dels fons d’inversió- el que dispara el
dèficit espanyol del 3% de fa una dècada (fins i tot amb superàvit els
tres anys anteriors a la crisi) fins al 8,51 al desembre passat.
Posat en xifres, el que l’Estat espanyol va aportar per haver de fer
front als interessos i retorn del capital el 2010 van ser 169.000
milions d’euros i, el 2012, el 57% dels Pressupostos Generals de l’Estat.
Per a Yves Julien, economista i militant d’ATTAC del País Valencià,
“és criminal dedicar la majoria de la despesa de l’Estat a pagar el
deute mentre es retallen totes les despeses socials”.
